9 mars 2017: Françoise Hardy, un mite sense filtres

09/03/2017: Françoise Hardy, un mite sense filtres

Categoria: Llibres singulars  
Escrit per: Jordi Cervera


L’editorial Expediciones Polares ha publicat en traducció castellana de Felipe Cabrerizo “La desesperación de los simios y otras bagatelas”, les memòries de la diva del pop francès Françoise Hardy acompanyades per un pròleg del crític musical Diego A. Manrique.

[Vous devez être inscrit et connecté pour voir cette image]

Una nit electoral de la tardor de 1962, una jove de 18 anys, Françoise Hardy, fa una aparició televisiva cantant una de les seves creacions, “Tous les garçons et les filles” que es converteix en un èxit fulgurant i sense precedents. Dos milions de discos venuts i una jove que, d’un dia per l’altre es converteix en un ídol de masses. L’eclosió del rock a Europa, el maig del 68, el declivi del moviment ye-yé fan que la Hardy sigui un veritable ídol de masses, musa d’una generació i model a seguir.
Però un model peculiar, incòmode, que va molt més enllà d’aquella imatge entre progre i sensual que difonen els mitjans de comunicació i les portades dels discos. Inquieta, creativa i rebel, s’obre a influències musicals de tota mena. Blues, rock, ritmes brasilers i més endavant l’electrònica, s’integren a la perfecció en les seves cançons. Escriu, es dedica a la producció musical, realitza programes de ràdio i fa uns 10 anys es va decidir a posar negre sobre blanc la seva rica, moguda i polèmica biografia, “La desesperación de los simios y otras bagatelas” que ara veu la llum en castellà amb l’aval d’haver venut més de 300.000 exemplars de l’edició francesa.

[Vous devez être inscrit et connecté pour voir cette image]

La gràcia del llibre és que no es tracta del típic i tòpic muntatge editorial de “famosa que explica la vida”. Hardy mostra una bona vocació literària i un estil capaç de mantenir i d’aguantar el pols d’un relat poderós i intens. Sap treure les millors i les pitjors coses de la seva pell i de la seva ànima i ho presenta com un relat quasi de divan de psiquiatra. Obrir el cor i abocar-lo a tomba oberta, sense miraments, sense maquillatge, sense censures pròpies o afegides.
Hardy ha mantingut sempre un segell propi, una personalitat singular que l’ha portat a adaptar-se als nous corrents, a moure’s a gust en territoris allunyats dels seus inicis i que no han fet altra cosa que refermar-la com una de les grans figures de la música europea. Pel que fa a les memòries, són d’una sinceritat colpidora i una prova d’això és que s’allunya amb saviesa i voluntat literària del sensacionalisme, d’aquelles revelacions amb capacitat per generar titulars escandalosos i es manté aferrada a la seva pròpia vida que relata amb grans dosis de sinceritat molt lliure d’artificis i de maquillatges.

[Vous devez être inscrit et connecté pour voir cette image]

Això no vol dir que la història de Françoise Hardy sigui una novel•la rosa sense cap sotrac, al contrari. Explica amb detalls morbosos i quasi feridors la seva relació amb el cantant Jaques Dutronc, el seu marit, una llarga relació amb elements de dominació que poden arribar fins i tot a entrar en el sadomasoquisme i en les repetides humiliacions. En qualsevol cas això no fa altra cosa que posar de manifest aquesta voluntat de fer les coses bé, de fer literatura i no un massatge complaent que només persegueix enaltir les qüestions positives i amagar les negatives.

[Vous devez être inscrit et connecté pour voir cette image]

Hardy fuig de les anècdotes i explica històries poderoses, rotundes i personals, tot i com també és obvi, sent qui és, també apareixen les seves relacions amb personatges molt coneguts com Paul McCartney, Nick Drake, Mick Jagger, Michel Houellebecq, Serge Gainsbourg, Eugene Ionesco, Iggy Pop o Bob Dylan, que va incloure el poema “For Françoise Hardy at the Sena’s Edge” a la contraportada del disc de 1964 “Another side of Bob Dylan”.
I un petit misteri que, per altra banda resulta ben obvi. Com és que l’autobiografia de Françoise Hardy es titula “La desesperación de los simios y otras bagatelas”. Doncs té una explicació íntima i l’autora l’explica des de l’ànima. El llibre, magnífic, enlluernador i captivador com la mateixa Françoise, es tanca amb la reproducció d’un seguit de dedicatòries manuscrites d’amics com Yves Montand, Patrick Modiano, Michel Berger, Jacques Prévert, Mireille o Karlheinz Stockhausen.

Source : http://blogs.ccma.cat/jordicervera.php?itemid=58044